divendres, 16 de desembre del 2011

Entrevista a Jose Davila - Exposició Desembre 2011

El Jose és una d'aquelles persones amb les s'hi pot parlar de tot. La seva casa i taller és tota plena de petites peces d'art, miris on miris... Tot fet per ell mateix, la seva dona i algun amic. Poc a poc, a mida que va passant l'estona m'adono que el Jose no és només escultor, és un artista polivalent; fotògraf, inventor, restaurador de mobles... prepara cafè i alhora m'explica com va arribar a Ribes. Durant més de tres hores xarrem de tot. La situació actual de l'art, la somnolència continua que pateix Ribes respecte a la cultura. Però també parlem de cinema, moda i moltes altres coses. En Jose, en sap de tot. M'explica projectes i aprofundim en la seva exposició que durant aquest mes de Desembre podem trobar a la Premsa.



Des de Pontevedra fins a Ribes. Com és això?
Quan vaig acabar l'institut, volia estudiar art així que vaig decidir de venir a Barcelona per a estudiar a la Massana. Allà em vaig enamorar de la Lidia i en acabar vam marxar un any a viure a Roma. Llavors en tornar com Barcelona era molt cara i necessitàvem un espai per viure i treballar, vam comprar aquesta casa a Ribes, després d’estar tres anys a Gràcia.
A la seva web fa una presentació del seu treball, com una barreja entre humor i ràbia. De que riu i que li produeix ràbia?
Es una cosa de condició humana, hi ha una part que et produeix ràbia, però tampoc t’ho pots prendre molt en serio, perquè si no acabaries molt amargat. Llavors tota aquesta rabia es millor treure-la amb una mica d’humor.
És veritat que vol sortir a l’estranger amb el seu treball?
Hem de viure de la nostra feina i aquí està molt complicat. A fora hi ha un altre manera de fer les coses, més digna. Es valora molt més aquest tipus de feina. Jo tinc la idea de que és absurd comprar ous ecològics de Granada... No té cap sentit. Em sembla igual d’absurd que treballar aquí i vendre a 1500 km de distància. No sé que pot passar encara, però si funciona, cap problema...
Com definiria el concepte d’imperfecció?
Quan parlo d'imperfecció ho faig de forma positiva. Com a diferència, de no fer cap objecte igual. Tracto de que les peces tinguin restes de que algú les ha tocat. Es tracta de diferenciar les meves peces d'aquelles que són totes iguals, que no saps qui les ha fet. Aquesta part d'imperfecció et recorden que estan fetes per algú. Em sembla una part molt maca, de deixar esgarrapades, l'empremta... Li donen caràcter a la peça.
Seria com una marca pròpia seva?
No, més que una marca, es tracta de que la perfecció ni existeix ni et porta enlloc. M’agrada relativitzar el concepte de perfecció, pot ser una peça perfecte, però imperfecte a l’hora.



Cames, pollastres, cases i insectes... Què l’inspira per crear aquestes escultures?
La vida. És com un joc, vas fent i vas trobant, a vegades per impulsos i d’altres perquè ja tenies pensat des de un principi el que volies representar.
Si li dic extremitat...Què és el primer que li passa pel cap?
Bueno, jajajaja, ja t’ho pots imaginar...
Sí bé...  jajajaj però a les seves escultures hi juguen un paper molt important les cames i altres extremitats com en els Cuatro pollos....
Sí, però això són jocs, es una manera de treballar molt gestual. I com em comenta molta gent, tinc influències de l’escultura africana. M’encanta l’art africà. Però bàsicament és una forma de treballar, molt semblant a la dels Africans, fang, mans i dos palets. Una manera molt simple i directe. Després també hi juga un paper molt important el fet de que m’agrada molt més tractar les figures de forma frontal i sense moviment, estàtiques que li donen sensació de déus, ídols... Per mi té molta més força tractar les figures així que no en moviment.
Defineixi la colecció que ara presenta a la Premsa...
En aquest moment tenia una col·lecció de peces que m'agradaven i que podien anar penjades, ja que a la Premsa tot és paret. De fet tota la part de Robòtica i les figures de fusta, normalment les penso perquè vagin amb peu i a terra. Però vaig pensar que podrien quedar bé a la paret. és una tria especial, menys comercial i amb menys concepció estètica.
Té algun referent?
Francis Bacon m’agrada molt. Sempre he pensat que el que pinta és molt escultòric. Tota aquesta part dels cossos deformats, les estructures amb la figura al mig.
Què és per a vostè l'art?
L’art és un llenguatge. Que pot ser més simple o no. És una forma d’expressió molt més universal que un idioma.
Creu que està infravalorat?
Sí, perquè en un món d'aparença i consum en el que vivim, poca gent el valora. Però sempre ha estat així i si les coses no canvien seguirà igual. Però també crec que hi gent que el valora i molt, sobretot en el teu món, el del disseny.
Què faria per canviar la visió que té la gran part de la gent, respecte a l’art i la cultura en general?
S’ha de fomentar la cultura. Porto més de vint anys aquí i no hi ha res. La Premsa és l’únic lloc on es fan coses. La gent ha d’anar a Barcelona per veure art, cine o teatre. I és trist.
Cal un Local com Cal?
Cal un lloc on poder fer coses, evidentment. Amb capacitat per a prou gent.
Què és el més estrany que li han dit de la seva obra?
L’altre dia em comentaven, una cosa que jo ja sabia, i era que el 90% de la gent que veu les meves obres, només veu la part desagradable, que a mi ja em sembla bé eh... M’encanta que la meva obra tingui aquesta part. Depèn de a quin nivell no vull fer coses maques, m’agarda que la meva obra remeni una mica l’interior dels que la miren.
Tenim futur la nova generació d’artesans, artistes o com vulguin dir-li, a Catalunya?
No ho sé... però tothom esta marxant. Nosaltres ja n'havíem sentit a parlar de tot el tema de les fires i demés coses que ara ens plantegem a l'estranger, però com la cosa ens anava funcionant ho anàvem deixant. Ara en canvi no ens queda més remei que fer-ho. 
Tot el tema entre art i artesania és complicat. Hi ha l'art, l'artesania i les manualitats. L'art és artesania i manualitats, i les manualitats poden o no ser art o artesania. No hi ha una línia perfecte que ho diferenciï, hi han escales...
Després està tot el tema de galeries d'art, que moltes no duren gaire i d'altres només decideixen exposar obres d'artistes consagrats. Abans tot era diferent, a Barcelona hi ha havia molt de moviment en aquest sector. Avui dia una de les millors galeries a Catalunya és la de Palma Dotze a Vilafranca, que té dos espais, un per a artistes consagrats i un per a artistes emergents. M'enrecordo de veure fotos del fotògraf, Robert Mapplethorpe en aquesta galeria a un preu molt més assequible que una obra d'art decorativa a galeries de Barcelona.

Néstor Reina

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada